La Humanitat

El Gènesi ens diu que un Déu amorós va separar la llum de les tenebres i la terra de l’aigua, que va posar en moviment la vida i va esculpir el primer ésser humà amb fang. Descriu el goig i la satisfacció de Déu amb la seva obra, gaudint una vegada i una altra amb cada nova característica i veient que era “bona”. La Terra floria amb perfecta harmonia sota la cura de la humanitat.

Déu va celebrar la seva obra establint una festa setmanal, el dissabte, un dia posat a part per a recordar el nostre vincle amb el Creador. Va establir que la humanitat havia de reflectir la seva glòria, de manera que cada un de nosaltres fos un eco d’una faceta única de la seva personalitat i el seu caràcter. Som ment, cos i esperit; de manera que pensem, vivim i meditem. I en tot això hi ha un component sorprenent: la llibertat.

El nostre alè de vida prové de Déu, tot i que ell també ens va donar lliure albir, llibertat per escollir, un tret que podia ser catastròfic. Una mentida astuta fou la causa que els primers éssers humans Qüestionessin l’amor i l’honestedat de Déu. Aviat, el temor, l’enveja i la in diferència van marcar el món. El pecat ens va separar de Déu i va deformar tot el que era bo. Els cors es van rebel·lar, els cossos es van deteriorar i les relacions es van corrompre. Ens era impossible arribar a Déu per nosaltres mateixos. Ell havia de venir a nosaltres.

I així ho va fer, enviant el seu Fill per tal de reconstruir una relació entre el cel i la terra que havia quedat feta miques. Déu va enviar el seu Esperit per corregir la seva imatge desfigurada que hi havia en nosaltres. L’Esperit ens fa capaços d’anar als altres i mostrar-los l’amor tot presentant el nostre Salvador i Creador a un món marcit que nosaltres estem cridats a reparar.